La inauguració del 90è curs de l'INS. Baix Camp ha tingut el plaer de comptar amb el Sr. Jordi Agràs, cap dels SSTT a Tarragona del Departament de Cultura, antic professor del centre, docent a la Universitat i escriptor, entre altres ocupacions.

​

Vostè va treballar a l'institut, troba a faltar la docència aquí?

La trobo a faltar molt més del que podeu arribar a pensar. La trobo a faltar molt, perquè és una feina que m'agrada molt, abans ho he dit al començament del curs. La nostra àrea és l'àrea de formació professional i per tant orientes als alumnes a una feina, llavors, jo sempre deia als meus alumnes: "a una feina ens passem moltes hores de la nostra vida, per tant heu de triar una que us agradi". I ara estic fent una feina que també m'agrada, però no vol dir que la d'abans no m'agradés, la d'abans, m'agrada molt i espero tornar-hi. Jo sempre dic que tornaré, no és que hagi marxat per no tornar, sinó que m'agradaria tornar aquí. Per tant, la trobo a faltar per aquest contacte amb l'alumne. Els professors no tan sols transmetem coneixement sinó que també aprenem dels alumnes, i el que trobo a faltar és aquest contacte i aquest aprenentatge amb l'alumne que he tingut al llarg de la meva vida.

És diferent el tracte amb l'alumne que amb altra gent?

Sí, és diferent, jo tracto a molta gent, i també tracto molta gent que té càrrecs populars: els castellers, sardanistes, qualsevol ball, gegants, nanos, per tant ja he tingut tracte amb artistes, amb creadors, amb empreses culturals, és a dir, ja és una feina del tracte cultural, del tracte amb la gent. Però no és el mateix que aquest intercanvi que es pot produir en una aula on nosaltres us transmetem el nostre coneixement i vosaltres ens transmeteu la vostra visió de la vida, no? I també això de què els vostres referents no són els mateixos que els nostres, per exemple:  fa anys un dia a classe va sortir la Claudia, la Claudia Schiffer. Van dir "la Claudia no sé què" i van dir la Claudia Schiffer, si clar era una senyora, que no era una senyora molt gran, rossa, que era molt guapa ja fa molts anys, però que per vosaltres si us parlen de la Rosalia, llavors, sí sabeu qui és, però la Claudia Schiffer no. Llavors van preguntar, qui era la Claudia Schiffer? Una senyora molt gran.

Sé que ha sigut una part important a aquest institut, i voldria saber si el seu pas per aquesta institució va ser agradable?

Molt, molt, molt, jo he estat a dos instituts, a l'institut Gaudí què és on vaig estudiar, i tinc molts bons records, molts bons companys, bons records de professors, que me'ls estimo molt i companys que encara ens veiem ara.
I el meu segon institut, l'institut Baix Camp, vaig arribar aquí amb vint-i-quatre anys més o menys. En aquesta època hi havia els qui portaven més temps i que es quedaven les classes més bones amb els horaris més bons i et donaven els horaris més "xungos" a tu. Llavors jo molts dies sortia a les deu de la nit. Llavors, anaves a sopar, o al cinema, per tant he viscut moments molt fantàstics de la meva vida, també, a aquesta taula (despatx del director) perquè també he estat a l'equip directiu.

Vostè és director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, sempre va tenir clar que volia dedicar-se a això?

No, no, no ho vaig tenir clar, però era dels àmbits que deia si alguna vegada m'he de dedicar a la política, que sigui a l'ensenyament o a la cultura, volia dedicar-me a altres coses.

Primer, quan em van donar el càrrec jo venia de ser president del Centre de Lectura. Em van dir que el món de la política era molt complex, és un món que m'ha apassionat sempre i el fet de poder servir a la societat, al món de la cultura, doncs és un goig. Però no és dir "vull ser això" és el que us deia ja, a la vida passen trens, hi ha trens que decideixes agafar-los i altres que decideixes no agafar-los.

En aquests últims vuit anys m'han passat altres trens que he decidit no agafar, perquè hi havia possibilitat de canviar de feina, però havia de viure a Barcelona, o havia de tenir altres responsabilitats, doncs bé aquell tren vaig decidir no agafar-lo, aquest sí i espero que em torni a deixar a l'andana de l'Institut Baix Camp, que pugui tornar cap aquí.

També ha estat professor de la URV, quines matèries imparteix?

A dret del treball, dret laboral. Primer vaig començar a la facultat d'econòmiques, d'economia aquí a Reus. En acabat, vaig acabar a la Facultat de Jurídiques de Tarragona.

M'havia trobat que feia classes a la facultat quan vaig començar: vaig deixar les classes d'aquí perquè no podia compaginar-ho però les classes de la facultat vaig compaginar-les durant un temps, però era un enrenou, perquè hi havia un dia que tenia classe i venia el conseller, l'horari amb la biblioteca o havia d'acompanyar a un senyor a un altre lloc..... Per tant, era un neguit que no volia tenir.

Quina docència troba més estimulant, la secundària o la universitària?

Clar, aquí jo tenia als cicles superiors, al grau superior, bàsicament i hi havia algun cicle formatiu de grau mitjà, però  seria el mateix perquè tenien la mateixa edat que a la facultat. La diferència és que a la facultat tenia 150-200 alumnes a cada classe, i aquí tenia fins a 20-30 alumnes. Per tant, tant una com a l'altre perquè les edats són gairebé similars, alguns del grau mitjà són diferents.

Però bé, m'agrada més donar classes de grau superior. També he tingut alguns de grau mitjà que eres fantàstics, o sigui que tampoc cap problema, hi ha hagut de tot, com suposo que us passa a classe.

Vostè ha escrit diversos llibres. Com ha sigut la seva experiència com a escriptor?

Molt bona, molt bona.

Molt bona perquè quan escrius de vegades tens idees, de vegades tens coses escrites, però costa fer aquell pas d'ensenyar-ho a altra gent "publicar-ho" perquè aquí perds el control del llibre, perquè el llibre passa a ser del lector. I vaig decidir fer aquest pas i realment ha estat molt positiu.

Tinc gent que em renya perquè clar, els anys que vaig ser director del club de lectura no vaig tindre temps per escriure, van ser els anys en què era secretari aquí a l'institut, donava classes a la universitat, donava classes aquí a l'institut, era president, llavors no em quedava temps i amb això encara tinc menys temps i hi ha gent que em diu "ei, tio torna a l'institut i deixa de treballar, i posat a escriure que tinc ganes de llegir coses teves". I la veritat és que ho trobo a faltar i també tinc ganes de poder escriure, aquest també seria un dels motius de poder tornar aquí, tens la vida molt més endreçada, tens un horari i tens uns espais que et permeten escriure.

Li agradaria escriure un altre llibre?

Sí, sí, sí. Tinc diverses idees a l'ordinador, com un congelador, allí hi ha un munt d'idees, sabeu els tapers congelats? Doncs allò són els tapers que jo tinc congelats amb idees, amb històries començades a mig fer per poder agafar un dia i poder tornar.

Quin era el propòsit quan va escriure el seu primer llibre (què volia transmetre)?

Hi va haver un moment que a Reus es va fer popular el tema de la cultura i el tema de l'art, es va fer una exposició del Fortuny i va sortir una notícia a la premsa que deia que un dels quadres que estaven exposats era fals. En acabat es va aclarir que no, que això era picabaralla entre comissaris d'exposicions, historiadors de l'art i tal que no es podien veure entre ells. Però queda una mica el dubte allí, i aquesta va ser la idea que em va quedar penjada i també volia fer una història sobre una família d'advocats. Llavors vaig començar amb aquestes dues coses, que es van començar a encreuar.

A les novel·les normalment l'escriptor no sap com acabarà la història, jo si sé com comença, com continua i com acaba. Però hi ha moments que tenen vida pròpia, o sigui hi ha personatges secundaris, que surten per allà que porta la carpeta d'un lloc a l'altre, però aquell personatge en acabat fa altres coses i per tant passa a ser un personatge més principal.

Aquí va començar aquesta història, és la història d'una presumpta falsificació d'un quadre de Fortuny, amb una història d'una família d'advocats. Aquí es va començar a trenar això, llavors vaig veure que hi havia un premi que era "La poesia dels advocats de Mataró", era un premi a una novel·la; em vaig presentar i bé, vaig guanyar el premi, el van publicar i va tenir acceptació del públic.

Quins són els seus propers projectes a escala professional?

És un moment molt complicat, difícil, és moment de dedicar-se a l'àmbit polític. Com? Doncs amb la incertesa constant de no saber què passarà d'aquí a un moment. Quan diuen "l'any que ve tindrem subvencions", doncs no ho sé, no sé què passarà amb el govern d'aquí a mitja hora, doncs és difícil saber què passarà d'aquí a sis mesos. Però he de continuar amb el compromís. I després, què passaria si algun dia hi hagués canvis de cultura? Doncs pot passar un altre tren de tornada a l'Institut Baix Camp, la meva última idea sempre és tornar a casa, que és aquesta.

Quina és la part que més li agrada del seu treball?

Tractar amb la gent i mirar d'ajudar en allò que podem. La cultura es sustenta amb finançament públic una mica, una altra part pel finançament privat, hi ha empreses molt implicades en l'àmbit de la cultura... demà precisament tinc una jornada a Tarragona, on posem en contacte a empresaris amb les administracions. Coses que als Estats Units o en altres països estan més desenvolupades, i molt més arrelades. La gent retorna a la societat part dels guanys que ha tingut, però gran part de la cultura es fa gràcies a l'esforç de la gent.  La part més maca d'aquesta feina és poder agrair a aquesta gent els seus èxits, agrair-los la feina que fan i sobretot donar-les-hi el suport que els hi podem donar.

Quina ha estat la millor experiència a la feina? Per què?

Hi ha moltes. Per sort he tingut molt bones experiències, però és complicat triar només una. És com triar quin fill t'agrada més, és impossible, els estimes per igual o és com escollir un llibre, tots són meus. És el fet de compartir experiències, de veure alumnes que ara em trobo, que ara estan en entitats culturals i que fan de regidors o alcaldes i fa gràcia, perquè tenen nens petits i diuen: "aquest senyor em va ensenyar no sé què" i se'n recorda què els hi havia ensenyat jo aquí. Doncs bé, coses d'aquestes t'omplen de goig.

Si pogués donar un consell al Jordi Agràs de 15 anys, què li diria?

"Ostres" és què era un enredaire, la Carmina Llauradó, professora de català era companya de l'institut i us podria dir unes quantes. Em passava més temps a cap d'estudis que a classe. Potser li diria el mateix que us estic dient, és a dir, a vosaltres: que tingui bons amics, que sigui feliç, que busqui la manera de ser feliç i fer feliç als altres, que faci una feina que li agradi "que no es regala res a la vida" o sigui que per un que li toca la loteria, n'hi ha molts altres que no els hi toca i li diria que no s'amoïnés massa.

I, per finalitzar, ara que ha tornat a trepitjar l'institut, quines sensacions ha tingut?

Ha sigut com tornar a casa, és a dir, aquí sóc a casa. M'han insistit amb això del temps, perquè saben que sóc un perill amb el micro, ja ho podeu veure ara que m'enrotllo molt, però bé, això és casa meva. És un goig  veure companys que s'han jubilat i estan per aquí, que formem part d'aquesta gran família: l'institut Baix Camp, que són els professors i els alumnes.